RAMON POSA MELIS (fill de Ramon Posa Gómez i Isabel Melis Comas). Va néixer el 11-3-1952 i va morir el 3-6-2014.
Ramon era el petit dels tres germans i li deien Ramonsitu, o Situ, perquè era el petitó de la família.
Era divertit, bromista, de poques paraules, amant del ciclisme i del motor, aficionat a la fotografia, catalanista i independentista.
Gràcies a la seva afició a la fotografia tenim un munt d’àlbums de fotos i records familiars.
Quan la seva mare Isabel va marxar a viure a Moià ell tenia 14 anys, i va ser aleshores quan va tenir hepatitis i va estar malalt. Va ser la seva germana Anna Maria qui va cuidar-lo durant la seva malaltia.
Quan tenia 16 anys va conèixer a la Dolors Martínez Calderón, una nena de 14 anys que també era de la colla d’amics i se’n va enamorar. De fet la va estimar durant tota la vida. De jovenets anaven d’excursió amb moto. Es van casar el 7-6-1975, van anar de viatge de noces a Eivissa, quan l’illa encara era hippie. Van anar a viure primer a Badalona i després al Poblenou, on van comprar-se un pis al Carrer Mariano Aguiló. I van tenir dues filles, la Núria i l’Aina.
De jove va tenir diverses feines, al restaurant de les pistes d’esquí, a la Purlom i durant molts anys va treballar a les oficines d’una empresa de transport, Castellet Sanmiguel. Però amb 38 anys va decidir seguir el seu somni de muntar un taller mecànic de cotxes a Cardedeu.
La seva afició era el ciclisme, tan era així que entre setmana entrenava a casa posant la bici en uns rodets i els caps de setmana sortia amb la colla de ciclistes.
Tenia una caravana i anava de càmping amb la família, a Sitges a la tardor i a Blanes a la primavera. A l’estiu viatjaven amb la caravana. Així va anar amb la dona i les filles de càmping al Regne Unit, França, Bèlgica o Països Baixos.
Al 1987 va separar-se de la Dolors, però al 1989 van decidir tornar-ho a intentar i començar de nou. Es van comprar una casa al Montseny. Allà hi van viure fins el 1994 quan es van tornar a separar. Tot i separar-se sempre van mantenir una bona relació.
Aquell mateix any però, a l’estiu, el Ramon va patir un accident anant en bici que li va provocar diversos vessaments cerebrals, afectant-li a la comunicació i a la mobilitat. Des d’aleshores també va començar a tenir una sèrie d’atacs epilèptics. Tenia 42 anys.
Els seus germans i seu cunyat Toni van cuidar-lo, però sobretot l’Anna Maria va ocupar-se novament d’ell.
El Ramon va morir el 3 de juny del 2014 a la casa on vivia a Tordera per seqüeles de l’accident. En els últims anys de la seva vida es va anar quedant sol, penso que els amics no van poder sostenir veure’l com estava i se’n van distanciar. La seva família sempre va procurar perquè estigués bé.
Els meus pares es van conèixer quan la meva mare tenia 14 anys i el meu pare 16.
Els dos eren del mateix barri i tenien amistats en comú.
Algunes vegades anaven a la sala d’un centre social del barri que els permetia portar un tocadiscs.
Era 1968.
Però t’explico una mica sobre la meva mare per a posar-te en situació…
La meva mare sempre ha estat molt riallera i donada a fer ximpleries.
Vergonya?
No, ella no gastava de vergonya.
Així, quan sonava la cançó de Juanita Banana de l’argentí Luís Aguilé, la meva mare, amb els seus 14 anys es posava a ballar i a imitar una gallina, cantant a ple pulmó en els cors operístics: Oooohhh, oh, oh, oh, oh oh…
El meu pare llavors s’apartava del grup i la mirava des de lluny sentint una tremenda vergonya aliena.
Ell no entenia com la meva mare podia posar-se en ridícul d’aquesta forma, ni com alguns dels seus amics s’unien a aquesta coreografia absurda.
I què va passar?
Doncs que al cap d’uns mesos el meu pare li va preguntar a la meva mare que si volia sortir amb ell.
Es van casar quan ella tenia 21 i ell 23, després de 7 anys de festeig i molts balls ridículs ben viscuts.
