Neix el 14 de desembre del 1980 a Barcelona.
Els diumenges feien olor a xocolata a casa meva.
Fins que vaig complir els 6 anys i els meus pares es van separar.
Però quan la meva germana Aina i jo érem petites, al matí ens aixecàvem d’hora i ens colàvem al llit del pare i la mare.
Ells dormien i l’Aina i jo ens arraulíem al seu costat i a poc a poc els anàvem despertant de la mandra del matí.
Jugàvem, ens abraçaven, ens feien petons i “pedorretas” a la panxa o en qualsevol lloc que complís amb els dos requisits indispensables per una bona “pedorreta”:
1. Que ens fes pessigolles.
2. Que sonés ben fort com un pet.
Quan el joc s’acabava el pare es canviava el pijama per la roba de carrer i sortia a comprar.
Mentrestant, la mare anava a la cuina a preparar la xocolata desfeta que esmorzaríem.
L’Aina i jo seguíem la preparació de la recepta amb atenció:
– Primer tirava la llet a l’olla, també li posava una branqueta de canyella i un tros de pell de taronja per a aromatitzar
– Després tirava la xocolata en pols
– I finalment removia la barreja de l’olla, a poc a poc, fins que el líquid s’espessia.
Quan la xocolata estava llesta, la servia a les tasses, just quan el pare tornava amb els croissants i la nata acabada de muntar de la pastisseria.
Ens assèiem en la taula i ens tiràvem la nata damunt de la xocolata i després arribava el millor: partíem el croissant, cruixent i encara calentet i el mullàvem a la xocolata.
Tot el ritual era meravellós, l’aroma a mantega del croissant, el so cruixent de la massa en partir-lo, l’olor de canyella i el gust amarg i dolç de la xocolata amb taronja…
Els riures, la conversa, les bromes, els jocs, la música de tocadiscs, el caliu de la llar, el sentir-te protegida, mimada i volguda…
Si ara em pregunten un record feliç de la meva infància és aquest.
De la resta no me’n recordo.
Encara que segur que n’hi va haver.
Però després dels diumenges amb olor de xocolata només recordo uns anys de profunda tristesa.
Encara avui em sorprèn que no ens adonéssim que el pare i la mare ja no s’estimaven.
Mai els vam veure discutir.
Mai va haver-hi una paraula fora de lloc ni de menyspreu entre ells.
Potser van bolcar tant d’amor cap a les seves filles que no els hi va sobrar res per a ells.
Els meus pares es van separar doncs quan jo tenia 6 anys.
I vam anar a viure amb la meva mare. Vèiem al meu pare en caps de setmanes alterns.
Ni la meva germana Aina ni jo havíem decidit la nostra situació. De fet, estàvem completament en desacord amb aquest règim de visites.
Estimàvem al nostre pare i no enteníem per què no podíem veure’l més sovint.
Suposo que als ’80 així eren les coses.
El cas és que la vida ens va fer un tomb de la nit al dia quan els pares van separar-se.
Trobàvem a faltar al nostre pare, el nostre antic barri, els amics, l’escola, els avis…
Per evocar els moments viscuts en el passat, l’Aina i jo posàvem la música que li agradava al pare i que tan havia sonat a casa: Pink Floyd, Queen, Tina Turner, The Police, Dire Straits, Phil Collins, Supertramp…
Però a poc a poc anàvem posant “another brick in the wall”, creant un mur que separava els moments feliços de la nostra infància amb aquesta nova etapa tan estranya que vivíem.
Així van passar els mesos i va arribar l’estiu i les tan esperades vacances amb el pare.
A l’agost vam marxar a Astúries perquè el pare havia començat a sortir amb Carmen, una noia d’Oviedo que havia conegut en un viatge.
Però aquell agost sí que va ser diferent, perquè va passar una cosa completament inesperada i que va trencar al meu pare per dins.
I a mi per fora.
Vam tenir un accident de cotxe.
El meu pare conduïa.
Plovia i anàvem per una carretera que després es va marcar com a Tram de concentració d’accidents.
El cotxe va donar 3 voltes de campana i als seients de darrera no hi havia cinturó de seguretat.
Quan el pare es va girar per a veure si estàvem tots bé, va veure que jo no hi era.
La Carmen i l’Aina estaven contusionades, però bé.
Però jo no estava dins del cotxe.
El pare va sortir com va poder per buscar-me. Va trobar-me uns metres més enllà. Estava inconscient i tenia molta sang al cap i una cama voltejada del revés.
Vaig estar un mes a l’hospital.
M’havia trencat el fèmur i havien hagut de posar-me punts en el front, al cap i treure’m centenars de vidres del genoll.
Potser penses que per a mi això va ser traumàtic… Però no va anar així.
En créixer vaig entendre que qui ho va passar pitjor va ser el pare.
Però jo, amb 7 anys, no era realment conscient de la gravetat dels fets.
Quan penso en els dies que vaig passar a l’hospital recordo els mimos i les atencions que vaig rebre. No recordo dolor.
Vaig passar molts mesos enguixada. Vaig perdre un any d’escola i estudiava amb una professora particular.
En complir els 8 anys, els meus pares ens van comunicar a la meva germana i a mi que tornaven a reprendre la relació.
Van comprar una casa al Montseny i vam viure junts uns anys més. Fins que es van tornar a separar.
Quan tiro la vista enrere i penso en l’accident, crec que va acostar de nou als meus pares. O potser sigui així com vull recordar-ho i va ser el meu inconscient que va configurar aquests records bonics.
Guaaaaaapasss, guaaaaaapaaas!! Nos gritaba el loro al pasar andando Aina y yo por la calle de la Mercè.
Fuera de la Tasca El Corral una pizarra anunciaba:
Leche de Pantera
Agua de Valencia
Sangría
Calimocho
Mi hermana y yo nos mirábamos desconcertadas sin entender que quien nos piropeaba era un gran loro dentro de una jaula que colgaba en la entrada de la tasca.
Cada vez que el loro gritaba, nosotros acelerábamos un poco más el paso dirección Correos.
Era 1997, yo tenía 16 años y Aina 15, cuando nos trasladamos desde el pueblo a vivir en el barrio Gótico de Barcelona donde mi madre había conseguido un piso de renta antigua en la calle de la Mercè.
Los contrastes con el pueblo se hacían más evidentes en el Gótico que en cualquier otro barrio.
Aina y yo fruncimos la nariz cuando mamá nos enseñó el portal de la casa donde viviríamos.
Aquella era una mueca espontánea, un acto reflejo que nos salía por el hedor de los meados de la calle que estaba llena de moscas y al ver una portalada que se intuía de madera, pero que estaba tapada por los grafitis.
La madre y las dos hijas estábamos paradas sobre un charco de agua sucia.
Cuando entramos en el portal notamos el fresco de la escalera de vecinos que era de piedra y donde se intuía un espacio que había sido rotundo y majestuoso años atrás.
Subimos las escaleras hasta el principal y mi madre abrió la puerta de la que sería nuestra casa.
Aina y yo respiramos tranquilas al ver la estancia. El piso era hermoso y acogedor. El comedor estaba al fondo donde había unas ventanas enormes en forma de medio arco que daban a Passeig Colon con vistas a las embarcaciones del Port Vell.
En ese piso estuvimos unos años hasta que nos echaron para construir el Hotel Duquessa de Cardona.
Fue en este piso donde Aina y yo dejamos de ser adolescentes para adentrarnos en la independencia de la juventud.
Quan els meus pares van reprendre la relació jo tenia 8 anys, havien estat dos anys separats i van decidir començar de nou al Montseny, on van comprar-se una casa.
A l’Aina i a mi ens van matricular a una escola de Sant Celoni on vam anar fins a acabar l’EGB als 14 anys.
Va ser a 7è quan va venir un nen nou a l’escola, el Jordi Feliu. A qui tothom sempre anomenarien Feliu per diferenciar-lo de l’altre Jordi de la classe, el Jordi Martí.
En aquella època però, ni jo em fixava amb nois ni ell amb noies. Érem només nens. Companys de classe.
De fet, l’acostament màxim que hi va haver entre nosaltres va ser parlant de grups de música, quan ell va comentar-me que tenia el nou disc de Guns & Roses “Spagetti incident”. Ho recordo perquè va mostrar-me un CD amb una portada d’uns espaguetis amb salsa de tomàquet que tiraven enrere.
Vam acabar 8è d’EGB el 1995 i aquell estiu va passar un esdeveniment tràgic que seria clau per la nostra relació anys més tard: el meu pare va tenir un accident.
El pare era ciclista aficionat i acostumava a sortir els caps de setmana amb els amics amb la bici de carretera.
Aquell dia d’agost però, el meu pare havia sortit amb el seu amic Santi i no va tornar a casa, estava a la UCI de l’hospital en estat crític.
Després de dos mesos debatent-se entre la vida i la mort, va sortir-se’n, però amb greus seqüeles. No sabia parlar de forma coherent, tenia la part esquerre del cos paralitzada i el seu raonament semblava el d’un nen petit. Per si això no fos poc, també va començar a tenir atacs epilèptics.
Durant uns anys es va instal·lar a viure a casa de la seva germana, la meva tieta Anna Maria.
Amb el temps però, es va anar recuperant, no com per tornar a la seva vida d’abans, però sí per tornar a ser bastant autònom i fins i tot per viure sol a una casa que va comprar-se a Tordera.
Va aprendre a parlar i a escriure de nou, encara que s’equivocava sovint i tenia una cal·ligrafia insegura. Anava a la piscina per recuperar la mobilitat i a classes d’art per mantenir-se ocupat i tenir la ment activa.
Jo vaig cuidar d’ell quan vaig fer-me gran i, tot i que no vivíem junts, doncs ell estava a Tordera i jo a Barcelona, sí que anava a veure’l cada cap de setmana.
En aquelles visites li tallava les ungles, li posava crema a les cames i li arreglava el jardí. Aprofitàvem per dinar plegats, per fer un vol pel poble i per fer la compra de la setmana.
Parlàvem a diari i un cop que no va contestar-me el telèfon, vaig enviar la policia a casa per assegurar-me de que estigués bé.
Després d’aquest esdeveniment em va trucar maleint-me:
– Collons quin susto m’he fotut!! M’havia quedat adormit al sofà i tenia el mòbil en silenci, no em tornis a enviar la policia!!
I així van passar els anys… fins que el 3 de juny del 2014 vaig oblidar-me de trucar-lo i va ser la policia que va trucar-me a mi per dir-me que havia mort d’un vessament cerebral.
En aquell moment vaig sentir que em trencava per dins.
Els dies després sentia estar ennuvolada, no podia pensar amb claredat i havia de prendre un munt de decisions sobre el taüt, la música per la cerimònia y el text que escriuria per llegir al funeral…
Però les setmanes van passar i els núvols es van anar esvaint mica en mica. I al cap dels mesos algú va organitzar un sopar de retrobament d’antics companys d’EGB. No era la primera vegada que en fèiem un i per aquelles dates jo ja començava a tenir una mica d’ànim per sortir i distreure’m. Potser fins i tot m’ho passaria bé.
El sopar va ser animat. El temps va volar recordant històries d’infantesa i al acabar vam anar a prendre unes copes.
A la barra vaig demanar-me una cervesa i el Jordi Feliu que estava al meu costat va demanar-ne una altra. Ens vam posar a xerrar de tot i de res en particular.
Aleshores va preguntar-me:
– Per cert, com està el teu pare?
Bufff… havia tret el tema!
Vaig explicar-li que havia mort feia dos mesos, vaig relatar-li com em sentia i em va donar el condol. Aleshores vaig veure que treia un mocador. Tenia els ulls plorosos i va explicar-me que entenia com em sentia, que el seu pare havia mort quan ell tenia 6 anys. Jo no en tenia ni idea!
Penso que el Jordi més que ningú comprenia el meu dolor i no vaig tornar a separar-me d’ell en tota la nit, i fins que va sortir el sol.
Quatre anys més tard, el 2018, va néixer el nostre fill Bruno i el 2021 vam casar-nos. Quan preparàvem la boda, des de l’ajuntament van demanar-me que escrigués com ens havíem conegut perquè el regidor que ens casaria pogués personalitzar el seu discurs.
I vaig escriure aquest relat que mai vaig enviar. Vaig pensar que no quedava bé dir a una boda que als nuvis els havia unit l’amor a uns pares morts.
RAMON POSA MELIS (fill de Ramon Posa Gómez i Isabel Melis Comas). Va néixer el 11-3-1952 i va morir el 3-6-2014.
Ramon era el petit dels tres germans i li deien Ramonsitu, o Situ, perquè era el petitó de la família.
Era divertit, bromista, de poques paraules, amant del ciclisme i del motor, aficionat a la fotografia, catalanista i independentista.
Gràcies a la seva afició a la fotografia tenim un munt d’àlbums de fotos i records familiars.
Quan la seva mare Isabel va marxar a viure a Moià ell tenia 14 anys, i va ser aleshores quan va tenir hepatitis i va estar malalt. Va ser la seva germana Anna Maria qui va cuidar-lo durant la seva malaltia.
Quan tenia 16 anys va conèixer a la Dolors Martínez Calderón, una nena de 14 anys que també era de la colla d’amics i se’n va enamorar. De fet la va estimar durant tota la vida. De jovenets anaven d’excursió amb moto. Es van casar el 7-6-1975, van anar de viatge de noces a Eivissa, quan l’illa encara era hippie. Van anar a viure primer a Badalona i després al Poblenou, on van comprar-se un pis al Carrer Mariano Aguiló. I van tenir dues filles, la Núria i l’Aina.
De jove va tenir diverses feines, al restaurant de les pistes d’esquí, a la Purlom i durant molts anys va treballar a les oficines d’una empresa de transport, Castellet Sanmiguel. Però amb 38 anys va decidir seguir el seu somni de muntar un taller mecànic de cotxes a Cardedeu.
La seva afició era el ciclisme, tan era així que entre setmana entrenava a casa posant la bici en uns rodets i els caps de setmana sortia amb la colla de ciclistes.
Tenia una caravana i anava de càmping amb la família, a Sitges a la tardor i a Blanes a la primavera. A l’estiu viatjaven amb la caravana. Així va anar amb la dona i les filles de càmping al Regne Unit, França, Bèlgica o Països Baixos.
Al 1987 va separar-se de la Dolors, però al 1989 van decidir tornar-ho a intentar i començar de nou. Es van comprar una casa al Montseny. Allà hi van viure fins el 1994 quan es van tornar a separar. Tot i separar-se sempre van mantenir una bona relació.
Aquell mateix any però, a l’estiu, el Ramon va patir un accident anant en bici que li va provocar diversos vessaments cerebrals, afectant-li a la comunicació i a la mobilitat. Des d’aleshores també va començar a tenir una sèrie d’atacs epilèptics. Tenia 42 anys.
Els seus germans i seu cunyat Toni van cuidar-lo, però sobretot l’Anna Maria va ocupar-se novament d’ell.
El Ramon va morir el 3 de juny del 2014 a la casa on vivia a Tordera per seqüeles de l’accident. En els últims anys de la seva vida es va anar quedant sol, penso que els amics no van poder sostenir veure’l com estava i se’n van distanciar. La seva família sempre va procurar perquè estigués bé.
Els meus pares es van conèixer quan la meva mare tenia 14 anys i el meu pare 16.
Els dos eren del mateix barri i tenien amistats en comú.
Algunes vegades anaven a la sala d’un centre social del barri que els permetia portar un tocadiscs.
Era 1968.
Però t’explico una mica sobre la meva mare per a posar-te en situació…
La meva mare sempre ha estat molt riallera i donada a fer ximpleries.
Vergonya?
No, ella no gastava de vergonya.
Així, quan sonava la cançó de Juanita Banana de l’argentí Luís Aguilé, la meva mare, amb els seus 14 anys es posava a ballar i a imitar una gallina, cantant a ple pulmó en els cors operístics: Oooohhh, oh, oh, oh, oh oh…
El meu pare llavors s’apartava del grup i la mirava des de lluny sentint una tremenda vergonya aliena.
Ell no entenia com la meva mare podia posar-se en ridícul d’aquesta forma, ni com alguns dels seus amics s’unien a aquesta coreografia absurda.
I què va passar?
Doncs que al cap d’uns mesos el meu pare li va preguntar a la meva mare que si volia sortir amb ell.
Es van casar quan ella tenia 21 i ell 23, després de 7 anys de festeig i molts balls ridículs ben viscuts.
